En Xavi va arribar com un llampec.
Durant el dia vaig anar tenint contraccions, però molt irregulars, aïllades i poc doloroses.
Vaig sentir la primera contracció forta forta a les 23.00, vaig pensar "ara si que vas de part" però pensava que aniria més lenta la cosa....
Tenia l'Èric a 39 de febre, molt tovet, al nostre llit, jo l'abraçava entre contracció i contracció. Quan em venia la contracció el deixava i me'n anava al lavabo o a la pilota a acompanyar el dolor , amb les respiracions i els aaaasssss, intentant relaxar la mandíbula, i el més serenament possible. Al cap de res ja tenia contraccions cada 3 minuts i molt doloroses, el Francesc ja m'ho deia que no arribàvem, però llavors en vaig ser conscient: o marxem ja o el tens a casa, vaig pensar. La meva sogra ja venia de camí, el segon cop que la despertàvem aquella nit, la primera l'havia fet marxar convençuda que n'hi havia per hores... Quan va arribar, vaig fer un petó al meu fill ( com em va costar separar-me d'ell) i cap a la Mútua.
Contracció a la porta, contracció a baix al carrer, i al cotxe contraccions i més contraccions, seguidíssimes, no podia pensar, ni parlar, no em paraven, em deixaven un o dos minuts per agafar aire i tornar a començar.
Arribem a urgències i jo ajupida pel terra, respirant, cridant i udolant, però feliç, sentint el Xavi cada vegada més a prop. A la sala de parts vaig voler entrar al lavabo, al seure a la tassa vaig trencar aigües, vaig notar com se'm col·locava, ja està, això ja està.
Em van fer estirar al llit i em van posar les corretges, també em van fer un tacte i em van dir que estava dilatada completa, que podia empènyer si volia. Això devia durar dos minuts, entre contraccions, de cop en van venir unes ganes d'empènyer brutals, i com si estigués posseïda em vaig aixecar i vaig començar a cridar i a apretar. Crec que volia arribar a la cadira de parts (estava a la sala de part natural) però em vaig quedar a mig camí , dreta, recolzada al llit, amb el Francesc abraçant-me i dient-me que ho estava fent genial, que ja sortia. Jo tocant el cap del Xavi, encara dins meu, i empenyent sense parar.
I finalment el cap surt a fora ,al cap de 8 minuts d'expulsiu, i ja està, en Xavi ja és aquí.
Quina passada de part, vaig pensar, subidón brutal al llit, em netejaven i després em cosien encara amb els monitors posats, plens de sang, el nen ja mamant i el Francesc al meu costat, com sempre.
M.
