Res de farinetes

Alimentació després dels 6 mesos

Com diu el Carlos gonzalez, la gràcia de la introducció del menjar sòlid és que el nen experimenti amb els diferents gustos i textures i sigui ell qui decideixi què li agrada més i quina quantitat vol menjar, ja que la gana és la que regula el creixement. A més també ha d'aprendre a menjar per si mateix, hi ha molts nens que de ben grans encara menjen només farinetes i si els hi peixen millor que millor, es tracta un cop més de respectar els ritmes del nen i no imposar res, deixar que ell descubreixi...

En el meu cas, l'Èric va fer lactància exclusiva durant els 6 primers mesos però després encara no tenia molt d'intres pels sòlids i vam respectar el seu ritme. Als 7 mesos i mig  va demanar un grill de la mandarina que s'estava menjant el seu pare i li va deixar xerrupar, li va encantar!!! A partir de llavors va voler provar el plàtan, pà, cigrons...i la seva dieta principal seguia sent el pit. Als 8-9 mesos "dinava" el que ens agafava dels plats o li posavem al seu platet si ho demanava: sopa (4 o 5 galets), cigrons aixafats (5), pa amb tomàquet (ell mateix treia molletes d'una llesca amb els ditets i se les posava a la boca), vedella o pollastre (3 trossets petits), poma ratllada, 5 o 6 macarrons, carbassa, grills de mandarina i rodanxes de plàtan... Després ell mateix va anar aumentant la quantitat fins ara que té un any i mig i ja menja uns bons plats ! 
Quan em vaig incorporar a la feina i s'havia de quedar a dinar a casa d'alguna àvia, aquestes li feien farinetes (patata i monjeta tendra, ceba i un tros de vedella o pollastre o si no 1/2 plàtan, 1/2 pera, 1/2 taronja i una galeta, tot triturat), perquè  les iaies que es queden més tranquiles... el que si que els vam recalcar és que quan el nen digués prou era prou i que ni "una cullaradeta més", ni "ara ve l'avió", etc... 

Comparteixo un video d'una conferència del Carlos González sobre les farinetes i l'alimentació infantil després dels sis mesos, la veritat, és molt interessant!!

Biblio:

"El meu nen no menja" Carlos González
"La crianza feliz" Rosa Jové
"Se me hace bola" Julio Basulto
"El niño ya come solo" Gill Rapley i Tracey Murkett (impressionant, molt recamanable!!!)
http://www.babyledweaning.es/

Preservar l'habitat

Seguretat pel nadó

M'encanta un paràgraf de "La crianza feliz" de la Rosa Jové que per mi ha sigut i continua sent bàsic pel que els experts en diuen "preservar l'hàbitat", o sigui, fer que el teu nadó se senti segur i estimat. Aquí va:




"...Muchas de las madres que optan por esta forma de crianza suelen llevar a sus bebés a cuestas, cargados en mochilas o bandoleras de tela, dándoles cariño y contacto continuos, tanto de día como de noche ( ya que duermen con ellos). También les dan alimentación a demanda. No tiene más. 
Solamente con eso el bebé se sentirá satisfecho y atendido, eliminará el miedo y el estrés en su vida. Será feliz." Rosa Jové.

http://www.mundotueris.es/es/crianza/32-la-crianza-feliz-como-cuidar-y-entender-a-tu-hijo-de-0-a-6-anos-.html


Montse.

Lactància feliç

Lactància feliç I

Abans de quedar-me embarassada no m'havia plantejat el què era la lactància, quant durava, si s'acabava quan el nen ja menjava sòlids...sí que alguna vegada m'havia cridat l'atenció veure alguna mare alletant el seu fill en algun lloc públic, i més me l'havia cridat si el nen ja caminava o aparentava tenir 2 o 3 anys...No m'escandalitzava, (cadascú que faci el que vulgui, pensava), però no ho acabava d'entrendre ( si aquest nen ja deu menjar de tot...).

Vaig començar a pensar en la lactància quan estava  embarassada d'uns 5 mesos i una coneguda em va parlar del llibre "Un regal  per a tota la vida" del Carlos González (això va ser un regal en si mateix, perquè realment tot seria molt diferent si no l'hagués llegit...).

Quan va néixer l'Èric, tenia  por de no saber-ho fer.  Els primers dies t'has de posar una cuirassa perquè no t'afectin els comentaris de la gent (tietes, amigues,cosines i mares en general que en saben molt més que tu i comencen a fer una porra: plora perquè té gana, plora perquè està massa tip, no t'ha pujat la llet, dóna-li un biberó...) i  la llet no em va pujar fins el tercer dia, a casa, però gràcies al llibre sabia que això era normal i que el nen estava perfectament. 

Tenia tota la teoria apresa, bàsicament dues coses per al bon funcionament de la làctància: que sigui a demanda (demanda real, o sigui, que si es tira mitja hora mamant i després torna a voler pit als 5 minuts, dons se li torna a donar pit i ja està..) i la bona posició. Em van sortir clivelles als 4-5 dies. L'Èric tenia la boqueta tant petitona que només m'agafava la punteta del mogronet i em feia un mal terrible. Jo no volia abandonar, m'havia fet una aferrima defensora de la teta! Sabia que el nen no estava en la bona posició, però no sabia com canviar-la, per molt que me l'acostés, ell no obria més la boca.
Sort en vaig tenir de l'enfermera del Cap d'Ullastrell, l'Ester Guerrero que també és assessora de lactància , em va ajudar molt, em va ensenyar tècniques per corregir la postura, fins i tot per quan donava el pit estirada que no me'n sortia i al cap de res les clivelles van desapareixer soles. (Esquivant comentaris com: "per què patir, dóna-li un biberó", "posa't mugroneres", " no li donis el pit fins les 3 hores, així deixes que es curin les clivelles"...).

Després van venir les crisis de creixement (el nen necessita mamar més i a tu et sembla que no tens llet, s'arregla sol al cap de 3 o 4 dies de fer pit a demanda) al mes, als 3 mesos i als 5 i mig més o menys , parlo per mi, es clar...l'únic que cal fer és donar més pit. Jo portava el nen amb el fulard elàstic i a partir dels 4 mesos i mig amb la motxilla i donava el pit a qualsevol hora i lloc, superpràctic i còmode per mi i per l'Èric.

Anaven passant els mesos i la lactància anava formant part de la meva cotidianitat, de la meva forma de viure, amb naturalitat i costum.
Ara l'Èric ja te 19 mesos i li dono el pit al matí, al migdia, al vespre i a la nit tot el què vol (el collit és el què té) i al cap de setmana també tot el què vol. I treballo, si, de 8 a 1  i de 3 a 7, que sempre son dos quarts de 8...i un dissabte al matí de cada mes. Quedi clar, dons que la conciliació laboral i familiar està horrorosament mal montada, sí, però es pot fer. Treballar no és excusa, la teta s'adapta als horaris, si es vol, es pot. Dic això perquè crec que cadascuna ha de fer el què vulgi i el que cregui més convenient per ella mateixa i per seu petit/a i no deixar que els demés et posin límits. Repeteixo, si es vol es pot.
No em plantejo el deslletament, simplement, ja arribarà, a mi donar el pit m'encanta, tant o més que al meu fill, el primer que se'n cansi que ho digui!

Montse.

I arriba l'Èric...

El naixement del meu petit

 Dissabte al vespre vaig expulsar una mena de mucositat grogo-marronosa i em vaig dir “ ui,  mira, el tap mocós… això deu estar al caure…” Estava de  39 setmanes i em trobava perfecte.

L’endemà em trobava fatal. Mal de cap, cansament, estava raríssima, com si fos el primer dia de la regla, tenia fins i tot mal de panxa i estava marejada. La meva sogra que va venir a dinar, em va dir “ tu d’aquesta nit no passes”. De fet, jo ja ho intuïa i en tenia moltes ganes, estava super-feliç de veure com aquell moment s’acostava... Vaig tenir contraccions molt irregulars durant tot el dia i gens doloroses, només d’aquelles que et posen la panxa dura i prou, de fet d’aquestes en vaig tenir des del sisè més...Bé, allà les 7 de la tarda, vaig treure més tap i les contraccions eren una mica més seguides però encara irregulars i indolores. En Francesc va fer el sopar, recordo que em va fer un sopar boníssim que em venia molt de gust, eren les 9 del vespre i jo estava bàsicament dels nervis (ell també però no ho exterioritzava, intentava relaxar-me) total, que vaig al lavabo i el que era moc ja no era tant moc, sinó molt més líquid i transparent, però també hi havia sang. El sopar va anar a les escombraries intacte, se’m va tancar l’estomac, cotxe i  cap a la Mútua.  

Vam arribar sobre les 10 de la nit, molt  somrients, no tenia dolor i em sentia feliç. Vaig donar a la llevadora tot el meu historial, ecos, etc... i ala, cap als monitors. Allà et tenen una hora, el fetus estava bé, em van fer un tacte, no estava gens dilatada però van veure que havia perforat la bossa i ja em van preparar l’habitació.  De cop em van posar una via al braç, vaig preguntar i em van dir que era per si de cas m’havien de posar alguna cosa.  Vaig aprofitar per dir-li a la llevadora que volia un part el més natural possible. Em van posar una cinta amb prostaglandines  perquè dilatés i em van fer pujar a l’habitació. Recordo que el camiller que ens va acompanyar em va dir  “ui, que riellera que estàs, ja canviaràs la cara, ja...” (i no s’equivocava...) Allà hi havia una noia amb el seu nadó de 5 dies i em va fer cosa molestar-la. Vam preferir quedar-nos per allà als passadissos i a una sala d’espera escoltant música, rient i cantant. Anàvem apuntant les contraccions, que començaven a ser un pèl doloroses (no comparables en absolut amb les últimes...), entre la 1 i les 3 de la nit cada 2 minuts i em duraven 1 minut.

El Francesc em distreia, em feia riure (ho recomano, va molt bé) i així anàvem passant les horetes.Vam baixar a monitors un altre cop i au, una altre horeta allà estirada (això és fatal, la veritat, perquè és la pitjor postura per aguantar les contraccions) i un altre tacte: “ui, has fet molta feina, ja s’ha esborrat el coll i estàs d’un centímetre” (“joder, no me queda ná”, vaig pensar jo). Les contraccions em començaven a fer molt de mal ,  gairebé les empalmava i les respiracions les feia fatal, em van tornar a pujar a l’habitació, aquest cop amb cadira de rodes i anar parant cada minut...jo ja no sabia com posar-me, el Francesc tenia la mà destrossada de tan que li apretava. Devien ser les 5 o 5 i mitja, que vaig tornar a monitors un altre cop, jo estava fatal, li vaig dir a la llevadora que si us plau em posés alguna cosa, que no podia més.  Si arribo a saber el què m’esperava llavors no demano res...entre que ve l’anestesista, et fan firmar els papers d’autorització i tot el rotllo passa una altra hora. Per posar-te l’anestesia has d’estar en una camilla asseguda (vaig demanar si podia seure sobre els meus genolls, per sort em van dir que si) i no et pots moure ni un mil·límetre durant una mitja hora, durant la qual vaig tenir moltes contraccions i ho passes fatal perquè a més,  van fer fora al Francesc i la veritat és que el necessitava molt...La meva sorpresa va ser que quan va acabar l’anestesista em va venir una contracció molt forta i unes ganes d’empènyer impressionants. “On és el Francesc?” “ara l’avisem”  i ja va entrar tot vestit, amb gorro, bata i polaines,  que raro tot...
La llevadora em fa un tacte i em diu que estic dilatada completa i que  “si tens ganes apreta”. I ja em veus allà a la camilla (super xula, de parts, amb agafadors, ampla i còmode) apretant. Vaig donar quaranta mil voltes, asseguda , ajupida, de costat amb la cama amunt... al final em vaig posar d’esquena , amb els peus sobre la camilla i ajupida i agafada al respaldo. La llevadora (un encant) em  deia “toca, toca, ja veuràs que a prop que està”. Va ser total tocar el cap del meu fill, encara dins meu i això em va donar una força brutal, faig fer una apretada que va sortir mig cap a fora i després d’un parell de pujos més va sortir el meu petit.  Em vaig girar com vaig poder i em vaig posar l’Èric al pit. Impressionant la sensació, tenia una personeta a sobre que havia sortit de dintre meu. L’Èric es movia i buscava el pit, fascinant, em vaig relaxar de cop, gaudint del moment. Vaig mirar a la meva dreta i hi havia el Francesc, (llavors em vaig adonar que encara li tenia la ma agafada) flipant, també gaudint del moment, “el nostre fill”, va ser un moment d’unió entre ell, jo i el nen. (Curt, perquè de seguida li van fer omplir uns papers...). Vaig expulsar la placenta sense problemes i em van posar tres puntets perquè em vaig obrir una miqueta (no em van practicar episiotomia, a mi em feia molta por l’episio però la llevadora preciosa em va dir “tranquil·la que no tallarem res, no fa falta”, com em van tranquil·litzar aquelles paraules!) . Llavors vaig notar els efectes de l’epidural, ja que no vaig notar com em cosien...Em van pujar a l’habitació amb el nen encara amb mi i me’l van deixar unes 3 hores pell amb pell, estàvem eufòrics.La veritat és que va ser molt millor del que m’esperava, però per la pròxima vegada tindré en compte algunes coses:Això d’anar amunt  avall, habitació-sala de dilatació...la pròxima vegada no serà així, a la Mutua de Terrassa tenen una sala de dilatació de part natural, amb cadira de parts, pilotes, etc...allà es on aniré el pròxim cop, peti qui peti. Tema epidural...si ho sé no la demano, ho vaig passar molt malament quan me la van posar i total només em va servir per alleujar-me el dolor de l’expulsiu (que va molar, perquè el vaig viure molt intensament) i la sutura. El que no sabia és que quan et treuen la cinta de prostaglandines les contraccions baixen d’intensitat i es poden suportar una mica més. I per la sutura et posen anestèsia local. Després vaig haver d’ estar 5 hores amb un suero, sense moure’m ni menjar ni beure res...mu mal...Pel demés, tot molt bé, la llevadora, una delícia, tota l’estona animant-me, dient-me que ho feia molt  bé,  responent a totes les preguntes del Francesc i aguantant tots els meus girs i moviments . I després a l’habitació vaig trobar suport amb les demés llevadores i infermeres, ajudant-me a que l’Èric s’agafés al pit i resolent els meus dubtes.