Un petó de 3 segons

Fan la migdiada mentre escric i els miro. I els veig grans, i els veig bebès, i els veig forts, i els veig fràgils. I trista penso :"ja està?, ja no farem més teta?" i contenta penso, "per fí, per fí s'ha acabat".

Avui el Xavi ja no me n'ha demanat.

Ja fa dies (mesos) que no en gaudeixo, que me n'he cansat, que em molesta, que m'agita. D'altra banda el vull tenir a prop, abraçat, amb el caparró al pit i els ullets endormiscats.
Ja fa dies (mesos) que li nego, que el distrec, que li dic : "va, un petonet a la teta i ja està".
I no puc evitar sentir-me mala mare, vull poder-li donar el pit, vull que se'n cansi ell, no jo...

Ahir em va dir : "un petó a la teta, mama"  I va ser un petó dolç, un "m'hi enganxo o no m'hi enganxo", un petó de 3 segons per posar fí a la lactància. Per part seva 2 anys i 9 mesos. Per part meva 5 anys i 3 mesos.

Aix...aquest text és del juliol i fins ara no el publico,  amb aquesta entrada dono per tancat el blog, per falta de temps!

I ara arriba el Xavi

En Xavi va arribar com un llampec. 
Durant el dia vaig anar tenint contraccions, però molt irregulars, aïllades i poc doloroses.
Vaig sentir la primera contracció forta forta a les 23.00, vaig pensar "ara si que vas de part" però pensava que aniria més lenta la cosa.... 
 Tenia l'Èric a 39 de febre, molt tovet, al nostre llit, jo l'abraçava entre contracció i contracció. Quan em venia la contracció el deixava i me'n anava al lavabo o a la pilota a acompanyar el dolor , amb les respiracions i els aaaasssss, intentant relaxar la mandíbula, i el més serenament possible. Al cap de res ja tenia contraccions cada 3 minuts i molt doloroses, el Francesc ja m'ho deia que no arribàvem, però llavors en vaig ser conscient: o marxem ja o el tens a casa, vaig pensar. La meva sogra ja venia de camí, el segon cop que la despertàvem aquella nit, la primera l'havia fet marxar convençuda que n'hi havia per hores... Quan va arribar, vaig fer un petó al meu fill ( com em va costar separar-me d'ell) i cap a la Mútua.
Contracció a la porta, contracció a baix al carrer, i al cotxe contraccions i més contraccions, seguidíssimes, no podia pensar, ni parlar, no em paraven, em deixaven un o dos minuts per agafar aire i tornar a començar.
Arribem a urgències i jo ajupida pel terra, respirant, cridant i udolant, però feliç, sentint el Xavi cada vegada més a prop. A la sala de parts vaig voler entrar al lavabo, al seure a la tassa vaig trencar aigües, vaig notar com se'm col·locava, ja està, això ja està.
Em van fer estirar al llit i em van posar les corretges, també em van fer un tacte i em van dir que estava dilatada completa, que podia empènyer si volia. Això devia durar dos minuts, entre contraccions, de cop en van venir unes ganes d'empènyer brutals, i com si estigués posseïda em vaig aixecar i vaig començar a cridar i a apretar. Crec que volia arribar a la cadira de parts (estava a la sala de part natural) però em vaig quedar a mig camí , dreta, recolzada al llit, amb el Francesc abraçant-me i dient-me que ho estava fent genial, que ja sortia. Jo tocant el cap del Xavi, encara dins meu, i empenyent sense parar.
I finalment el cap surt a fora ,al cap de 8 minuts d'expulsiu, i ja està, en Xavi ja és aquí.
Quina passada de part, vaig pensar, subidón brutal al llit, em netejaven i després em cosien encara amb els monitors posats, plens de sang, el nen ja mamant i el Francesc al meu costat, com sempre.

M.

Arribant a les 40 setmanes...

Miro 9 mesos enrera i faig balanç. 

Em va costar prendre consciència de l'embaràs, fins i tot quan ja tenia panxa. Anaven passant els dies i havia de fer un esforç per recordar que dins meu hi havia algú que estava creixent, que no estava sola. Vaig tenir vòmits i nausees al principi però ho vaig viure com si fos una malaltia i no una cosa típica del meu estat. De cop em dèia: "ai, si, que estic embarassada, seuré una mica...".

Bé, he estat bastant estressada i histèrica durant tots aquests mesos. La veritat, no volia convertir-me en la "drama-mamá" en la que m'he he convertit, però la cosa ha anat així. Amb el meu fill gran, l'Èric, de 2 anys no m'he pogut centrar en el que vindrà. I és que n'estic completament enamorada, el disfruto, me'l menjo, el visc, l'estimo i les hores del dia se' n van amb ell... I ell em requereix molt, pit, collit, braços, jocs, rialles, contes, pessigolles, xerrades ara ja també...

Hi ha moments que tant d'amor et supera...Vols desconnectar, descansar, i molts pocs cops es pot. Quan això passa costa poc perdre els nervis, les hormones et juguen males passades, ve la frustració, el no ho sabré fer, el si no puc amb un amb dos no podré, enfonsament, estress, pensaments negatius que no fan cap bé a ningú, ni a tu, ni als que t'envolten, ni al que portes a dins.

El que de veritat m'ha ajudat a prendre consciència del meu nadó i a poder desconnectar o millor dit, connectar amb mi mateixa han sigut les classes de prepart de la Mercè dos cops per setmana.

Fem una classe a l'aigua de matronatació, on hi fem exercicis per enfortir la musculatura de les les cames i estar en forma de cara al part, la classe s'acaba amb una relaxació flotant a una piscina més petita amb llum baixa ( gairebé a les fosques), espectacular, t'hi quedaries per sempre...L'altra sessió la fem a terra, en una classe de ioga, llum suau, música i bones vibracions. Fem estiraments, exercicis, relaxació, respiracions, entrenaments pel part i visualitzacions,  tant del que passa dins l'úter durant l'embaràs com del propi part quan ja s'acosta el moment.

En aquest espai he pogut sentir al Xavi, imaginar-lo, acaronar-lo, dançar amb ell i cantar-li cançons i jo m'he pogut relaxar al màxim, evadir-me, he pogut desconnectar de veritat, hem compartit vivències, opinions i sensacions. Realment ha sigut una experiència extraordinària.

Moltes gràcies Mercè!!!!

I també gràcies a la llevadora Ester Naval , que un cop al mes es reuneix amb el grup i ens aclareix tooots el dubtes i inseguretats que tenim davant d'aquest moment tan important de la nostra vida. 

Montse.

De mugrons

Fa uns vuit mesos que no escric...ara estic embarassada de 39 setmanes, espero el meu segon fill, un altre nen. El primer trimestre em va passar bastant ràpid, vaig tenir nàusees i vòmits de la setmana 8 a la 13 i després van desaparèixer del tot i tret de l'asma no vaig tenir massa complicacions.

Cap a principis del segon trimestre vaig començar a notar molta sensibilitat als mugrons. 

Quan mamava l'Èric , sobretot quan fèia preses una mica llargues me l'havia  de treure del pit perquè no podia aguantar, canvi de pit o descansar un minut...

 Vaig llegir una entrada del blog Som la llet sobre el rebuig cap al fill gran quan neix o s'espera un altre fill (em vaig espantar una mica, la veritat és que rebuig no en sentia gens, però m'aterrava la idea de poder-lo sentir...). Em vaig decidir escriure a l 'autora del blog, l'Alba Padró, infermera i expertíssima en lactància materna per consultar-li si el que em passava era normal i si duraria gaire...em va dir que desapareixeria la sensibilitat després de parir, de fet uns 15 dies després...

Ara, a una setmana de parir, estic igual, tot i que aguanto una mica més perquè sé que és passatger ( i no vull deslletar si ell no vol)  però és frustrant  no poder satisfer al meu fill com voldria.

Ell m'entén, i s'està una estona amb la teta a la galtona o a la orella, em fa petonets, la toca (sense tocar el mugró) i això em dóna una mica de treva. 

Montse.

Encara dorm amb vosaltreeees?

Dons si, l'Èric de 21 mesos encara dorm amb nosaltres.

foto de www.bebesymas.com

Als 6 mesos d'embaràs vam pintar l'habitació del nostre futur fill d'un color verd poma xulíssim. Vam posar-li un llum d'estrelletes i uns mobles a conjunt que ens van regalar els avis amb molta il.lusió. Canviador, armari, cònsola i bressol. Val a dir que el canviador el vaig fer servir fins que el nen ja no hi va cabre i que l'armari i la consola també m'han fet servei per guardar la robeta del peque, i el bressol....dons primer va servir de "guarda-todo"  i després, al cap d'un any i mig,  varem decidir posar-lo al costat del nostre llit per si de cas a alguna hora de la nit  podem traslladar-hi el nen bo i adormit (2-3 hores, no més...).

El tema del collit o colecho en castellà, (paraula lletja on les hi hagi...) va començar a casa per una qüestió de comoditat. Els primers dos mesos portàvem el minillitet (mini-cuna, moises...) amunt i avall, de l'habitació al menjador de dia i del menjador a l'habitació a la nit. Quan plorava li donava el pit, asseguda amb mil coixins a l'esquena, amb el llum de la tauleta obert i morta de son, després canvi de bolquer i si s'adormia, cap al llitet i si no, dons més pit, o braços, o cançonetes, etc...Poc a poc vaig anar treient coixins per donar-li el pit , em posava més estirada i ja ni encenia el llum, de fet un dia em vaig adonar que no havia portat el llitet del menjador. Tota una alliberació! El nen s'adormia amb el pit a la boca i a vegades m'adormia jo abans que ell. Així descansàvem tots. Ni un plor.
Els mesos han anat passant i ara l'Èric ja farà 2 anys. Encara no sé com acabarà la cosa..., encara pren pit i em va molt bé tenir-lo a prop a la nit...no sé quan voldrà marxar del niu....sé que em costa imaginar-me el meu fill dormint sol en una altra habitació, i que m'encanta el despertar dels diumenges tots tres al llit, diumenges de magarrufes i petons.

Deixo uns quants articles del web Crianza Natural sobre el tema. 

Petons!
Montse.

Res de farinetes

Alimentació després dels 6 mesos

Com diu el Carlos gonzalez, la gràcia de la introducció del menjar sòlid és que el nen experimenti amb els diferents gustos i textures i sigui ell qui decideixi què li agrada més i quina quantitat vol menjar, ja que la gana és la que regula el creixement. A més també ha d'aprendre a menjar per si mateix, hi ha molts nens que de ben grans encara menjen només farinetes i si els hi peixen millor que millor, es tracta un cop més de respectar els ritmes del nen i no imposar res, deixar que ell descubreixi...

En el meu cas, l'Èric va fer lactància exclusiva durant els 6 primers mesos però després encara no tenia molt d'intres pels sòlids i vam respectar el seu ritme. Als 7 mesos i mig  va demanar un grill de la mandarina que s'estava menjant el seu pare i li va deixar xerrupar, li va encantar!!! A partir de llavors va voler provar el plàtan, pà, cigrons...i la seva dieta principal seguia sent el pit. Als 8-9 mesos "dinava" el que ens agafava dels plats o li posavem al seu platet si ho demanava: sopa (4 o 5 galets), cigrons aixafats (5), pa amb tomàquet (ell mateix treia molletes d'una llesca amb els ditets i se les posava a la boca), vedella o pollastre (3 trossets petits), poma ratllada, 5 o 6 macarrons, carbassa, grills de mandarina i rodanxes de plàtan... Després ell mateix va anar aumentant la quantitat fins ara que té un any i mig i ja menja uns bons plats ! 
Quan em vaig incorporar a la feina i s'havia de quedar a dinar a casa d'alguna àvia, aquestes li feien farinetes (patata i monjeta tendra, ceba i un tros de vedella o pollastre o si no 1/2 plàtan, 1/2 pera, 1/2 taronja i una galeta, tot triturat), perquè  les iaies que es queden més tranquiles... el que si que els vam recalcar és que quan el nen digués prou era prou i que ni "una cullaradeta més", ni "ara ve l'avió", etc... 

Comparteixo un video d'una conferència del Carlos González sobre les farinetes i l'alimentació infantil després dels sis mesos, la veritat, és molt interessant!!

Biblio:

"El meu nen no menja" Carlos González
"La crianza feliz" Rosa Jové
"Se me hace bola" Julio Basulto
"El niño ya come solo" Gill Rapley i Tracey Murkett (impressionant, molt recamanable!!!)
http://www.babyledweaning.es/

Preservar l'habitat

Seguretat pel nadó

M'encanta un paràgraf de "La crianza feliz" de la Rosa Jové que per mi ha sigut i continua sent bàsic pel que els experts en diuen "preservar l'hàbitat", o sigui, fer que el teu nadó se senti segur i estimat. Aquí va:




"...Muchas de las madres que optan por esta forma de crianza suelen llevar a sus bebés a cuestas, cargados en mochilas o bandoleras de tela, dándoles cariño y contacto continuos, tanto de día como de noche ( ya que duermen con ellos). También les dan alimentación a demanda. No tiene más. 
Solamente con eso el bebé se sentirá satisfecho y atendido, eliminará el miedo y el estrés en su vida. Será feliz." Rosa Jové.

http://www.mundotueris.es/es/crianza/32-la-crianza-feliz-como-cuidar-y-entender-a-tu-hijo-de-0-a-6-anos-.html


Montse.