Fan la migdiada mentre escric i els miro. I els veig grans, i els veig bebès, i els veig forts, i els veig fràgils. I trista penso :"ja està?, ja no farem més teta?" i contenta penso, "per fí, per fí s'ha acabat".
Avui el Xavi ja no me n'ha demanat.
Ja fa dies (mesos) que no en gaudeixo, que me n'he cansat, que em molesta, que m'agita. D'altra banda el vull tenir a prop, abraçat, amb el caparró al pit i els ullets endormiscats.
Ja fa dies (mesos) que li nego, que el distrec, que li dic : "va, un petonet a la teta i ja està".
I no puc evitar sentir-me mala mare, vull poder-li donar el pit, vull que se'n cansi ell, no jo...
Ahir em va dir : "un petó a la teta, mama" I va ser un petó dolç, un "m'hi enganxo o no m'hi enganxo", un petó de 3 segons per posar fí a la lactància. Per part seva 2 anys i 9 mesos. Per part meva 5 anys i 3 mesos.
Aix...aquest text és del juliol i fins ara no el publico, amb aquesta entrada dono per tancat el blog, per falta de temps!
