Arribant a les 40 setmanes...

Miro 9 mesos enrera i faig balanç. 

Em va costar prendre consciència de l'embaràs, fins i tot quan ja tenia panxa. Anaven passant els dies i havia de fer un esforç per recordar que dins meu hi havia algú que estava creixent, que no estava sola. Vaig tenir vòmits i nausees al principi però ho vaig viure com si fos una malaltia i no una cosa típica del meu estat. De cop em dèia: "ai, si, que estic embarassada, seuré una mica...".

Bé, he estat bastant estressada i histèrica durant tots aquests mesos. La veritat, no volia convertir-me en la "drama-mamá" en la que m'he he convertit, però la cosa ha anat així. Amb el meu fill gran, l'Èric, de 2 anys no m'he pogut centrar en el que vindrà. I és que n'estic completament enamorada, el disfruto, me'l menjo, el visc, l'estimo i les hores del dia se' n van amb ell... I ell em requereix molt, pit, collit, braços, jocs, rialles, contes, pessigolles, xerrades ara ja també...

Hi ha moments que tant d'amor et supera...Vols desconnectar, descansar, i molts pocs cops es pot. Quan això passa costa poc perdre els nervis, les hormones et juguen males passades, ve la frustració, el no ho sabré fer, el si no puc amb un amb dos no podré, enfonsament, estress, pensaments negatius que no fan cap bé a ningú, ni a tu, ni als que t'envolten, ni al que portes a dins.

El que de veritat m'ha ajudat a prendre consciència del meu nadó i a poder desconnectar o millor dit, connectar amb mi mateixa han sigut les classes de prepart de la Mercè dos cops per setmana.

Fem una classe a l'aigua de matronatació, on hi fem exercicis per enfortir la musculatura de les les cames i estar en forma de cara al part, la classe s'acaba amb una relaxació flotant a una piscina més petita amb llum baixa ( gairebé a les fosques), espectacular, t'hi quedaries per sempre...L'altra sessió la fem a terra, en una classe de ioga, llum suau, música i bones vibracions. Fem estiraments, exercicis, relaxació, respiracions, entrenaments pel part i visualitzacions,  tant del que passa dins l'úter durant l'embaràs com del propi part quan ja s'acosta el moment.

En aquest espai he pogut sentir al Xavi, imaginar-lo, acaronar-lo, dançar amb ell i cantar-li cançons i jo m'he pogut relaxar al màxim, evadir-me, he pogut desconnectar de veritat, hem compartit vivències, opinions i sensacions. Realment ha sigut una experiència extraordinària.

Moltes gràcies Mercè!!!!

I també gràcies a la llevadora Ester Naval , que un cop al mes es reuneix amb el grup i ens aclareix tooots el dubtes i inseguretats que tenim davant d'aquest moment tan important de la nostra vida. 

Montse.

De mugrons

Fa uns vuit mesos que no escric...ara estic embarassada de 39 setmanes, espero el meu segon fill, un altre nen. El primer trimestre em va passar bastant ràpid, vaig tenir nàusees i vòmits de la setmana 8 a la 13 i després van desaparèixer del tot i tret de l'asma no vaig tenir massa complicacions.

Cap a principis del segon trimestre vaig començar a notar molta sensibilitat als mugrons. 

Quan mamava l'Èric , sobretot quan fèia preses una mica llargues me l'havia  de treure del pit perquè no podia aguantar, canvi de pit o descansar un minut...

 Vaig llegir una entrada del blog Som la llet sobre el rebuig cap al fill gran quan neix o s'espera un altre fill (em vaig espantar una mica, la veritat és que rebuig no en sentia gens, però m'aterrava la idea de poder-lo sentir...). Em vaig decidir escriure a l 'autora del blog, l'Alba Padró, infermera i expertíssima en lactància materna per consultar-li si el que em passava era normal i si duraria gaire...em va dir que desapareixeria la sensibilitat després de parir, de fet uns 15 dies després...

Ara, a una setmana de parir, estic igual, tot i que aguanto una mica més perquè sé que és passatger ( i no vull deslletar si ell no vol)  però és frustrant  no poder satisfer al meu fill com voldria.

Ell m'entén, i s'està una estona amb la teta a la galtona o a la orella, em fa petonets, la toca (sense tocar el mugró) i això em dóna una mica de treva. 

Montse.

Encara dorm amb vosaltreeees?

Dons si, l'Èric de 21 mesos encara dorm amb nosaltres.

foto de www.bebesymas.com

Als 6 mesos d'embaràs vam pintar l'habitació del nostre futur fill d'un color verd poma xulíssim. Vam posar-li un llum d'estrelletes i uns mobles a conjunt que ens van regalar els avis amb molta il.lusió. Canviador, armari, cònsola i bressol. Val a dir que el canviador el vaig fer servir fins que el nen ja no hi va cabre i que l'armari i la consola també m'han fet servei per guardar la robeta del peque, i el bressol....dons primer va servir de "guarda-todo"  i després, al cap d'un any i mig,  varem decidir posar-lo al costat del nostre llit per si de cas a alguna hora de la nit  podem traslladar-hi el nen bo i adormit (2-3 hores, no més...).

El tema del collit o colecho en castellà, (paraula lletja on les hi hagi...) va començar a casa per una qüestió de comoditat. Els primers dos mesos portàvem el minillitet (mini-cuna, moises...) amunt i avall, de l'habitació al menjador de dia i del menjador a l'habitació a la nit. Quan plorava li donava el pit, asseguda amb mil coixins a l'esquena, amb el llum de la tauleta obert i morta de son, després canvi de bolquer i si s'adormia, cap al llitet i si no, dons més pit, o braços, o cançonetes, etc...Poc a poc vaig anar treient coixins per donar-li el pit , em posava més estirada i ja ni encenia el llum, de fet un dia em vaig adonar que no havia portat el llitet del menjador. Tota una alliberació! El nen s'adormia amb el pit a la boca i a vegades m'adormia jo abans que ell. Així descansàvem tots. Ni un plor.
Els mesos han anat passant i ara l'Èric ja farà 2 anys. Encara no sé com acabarà la cosa..., encara pren pit i em va molt bé tenir-lo a prop a la nit...no sé quan voldrà marxar del niu....sé que em costa imaginar-me el meu fill dormint sol en una altra habitació, i que m'encanta el despertar dels diumenges tots tres al llit, diumenges de magarrufes i petons.

Deixo uns quants articles del web Crianza Natural sobre el tema. 

Petons!
Montse.