Lactància feliç

Lactància feliç I

Abans de quedar-me embarassada no m'havia plantejat el què era la lactància, quant durava, si s'acabava quan el nen ja menjava sòlids...sí que alguna vegada m'havia cridat l'atenció veure alguna mare alletant el seu fill en algun lloc públic, i més me l'havia cridat si el nen ja caminava o aparentava tenir 2 o 3 anys...No m'escandalitzava, (cadascú que faci el que vulgui, pensava), però no ho acabava d'entrendre ( si aquest nen ja deu menjar de tot...).

Vaig començar a pensar en la lactància quan estava  embarassada d'uns 5 mesos i una coneguda em va parlar del llibre "Un regal  per a tota la vida" del Carlos González (això va ser un regal en si mateix, perquè realment tot seria molt diferent si no l'hagués llegit...).

Quan va néixer l'Èric, tenia  por de no saber-ho fer.  Els primers dies t'has de posar una cuirassa perquè no t'afectin els comentaris de la gent (tietes, amigues,cosines i mares en general que en saben molt més que tu i comencen a fer una porra: plora perquè té gana, plora perquè està massa tip, no t'ha pujat la llet, dóna-li un biberó...) i  la llet no em va pujar fins el tercer dia, a casa, però gràcies al llibre sabia que això era normal i que el nen estava perfectament. 

Tenia tota la teoria apresa, bàsicament dues coses per al bon funcionament de la làctància: que sigui a demanda (demanda real, o sigui, que si es tira mitja hora mamant i després torna a voler pit als 5 minuts, dons se li torna a donar pit i ja està..) i la bona posició. Em van sortir clivelles als 4-5 dies. L'Èric tenia la boqueta tant petitona que només m'agafava la punteta del mogronet i em feia un mal terrible. Jo no volia abandonar, m'havia fet una aferrima defensora de la teta! Sabia que el nen no estava en la bona posició, però no sabia com canviar-la, per molt que me l'acostés, ell no obria més la boca.
Sort en vaig tenir de l'enfermera del Cap d'Ullastrell, l'Ester Guerrero que també és assessora de lactància , em va ajudar molt, em va ensenyar tècniques per corregir la postura, fins i tot per quan donava el pit estirada que no me'n sortia i al cap de res les clivelles van desapareixer soles. (Esquivant comentaris com: "per què patir, dóna-li un biberó", "posa't mugroneres", " no li donis el pit fins les 3 hores, així deixes que es curin les clivelles"...).

Després van venir les crisis de creixement (el nen necessita mamar més i a tu et sembla que no tens llet, s'arregla sol al cap de 3 o 4 dies de fer pit a demanda) al mes, als 3 mesos i als 5 i mig més o menys , parlo per mi, es clar...l'únic que cal fer és donar més pit. Jo portava el nen amb el fulard elàstic i a partir dels 4 mesos i mig amb la motxilla i donava el pit a qualsevol hora i lloc, superpràctic i còmode per mi i per l'Èric.

Anaven passant els mesos i la lactància anava formant part de la meva cotidianitat, de la meva forma de viure, amb naturalitat i costum.
Ara l'Èric ja te 19 mesos i li dono el pit al matí, al migdia, al vespre i a la nit tot el què vol (el collit és el què té) i al cap de setmana també tot el què vol. I treballo, si, de 8 a 1  i de 3 a 7, que sempre son dos quarts de 8...i un dissabte al matí de cada mes. Quedi clar, dons que la conciliació laboral i familiar està horrorosament mal montada, sí, però es pot fer. Treballar no és excusa, la teta s'adapta als horaris, si es vol, es pot. Dic això perquè crec que cadascuna ha de fer el què vulgi i el que cregui més convenient per ella mateixa i per seu petit/a i no deixar que els demés et posin límits. Repeteixo, si es vol es pot.
No em plantejo el deslletament, simplement, ja arribarà, a mi donar el pit m'encanta, tant o més que al meu fill, el primer que se'n cansi que ho digui!

Montse.