I arriba l'Èric...

El naixement del meu petit

 Dissabte al vespre vaig expulsar una mena de mucositat grogo-marronosa i em vaig dir “ ui,  mira, el tap mocós… això deu estar al caure…” Estava de  39 setmanes i em trobava perfecte.

L’endemà em trobava fatal. Mal de cap, cansament, estava raríssima, com si fos el primer dia de la regla, tenia fins i tot mal de panxa i estava marejada. La meva sogra que va venir a dinar, em va dir “ tu d’aquesta nit no passes”. De fet, jo ja ho intuïa i en tenia moltes ganes, estava super-feliç de veure com aquell moment s’acostava... Vaig tenir contraccions molt irregulars durant tot el dia i gens doloroses, només d’aquelles que et posen la panxa dura i prou, de fet d’aquestes en vaig tenir des del sisè més...Bé, allà les 7 de la tarda, vaig treure més tap i les contraccions eren una mica més seguides però encara irregulars i indolores. En Francesc va fer el sopar, recordo que em va fer un sopar boníssim que em venia molt de gust, eren les 9 del vespre i jo estava bàsicament dels nervis (ell també però no ho exterioritzava, intentava relaxar-me) total, que vaig al lavabo i el que era moc ja no era tant moc, sinó molt més líquid i transparent, però també hi havia sang. El sopar va anar a les escombraries intacte, se’m va tancar l’estomac, cotxe i  cap a la Mútua.  

Vam arribar sobre les 10 de la nit, molt  somrients, no tenia dolor i em sentia feliç. Vaig donar a la llevadora tot el meu historial, ecos, etc... i ala, cap als monitors. Allà et tenen una hora, el fetus estava bé, em van fer un tacte, no estava gens dilatada però van veure que havia perforat la bossa i ja em van preparar l’habitació.  De cop em van posar una via al braç, vaig preguntar i em van dir que era per si de cas m’havien de posar alguna cosa.  Vaig aprofitar per dir-li a la llevadora que volia un part el més natural possible. Em van posar una cinta amb prostaglandines  perquè dilatés i em van fer pujar a l’habitació. Recordo que el camiller que ens va acompanyar em va dir  “ui, que riellera que estàs, ja canviaràs la cara, ja...” (i no s’equivocava...) Allà hi havia una noia amb el seu nadó de 5 dies i em va fer cosa molestar-la. Vam preferir quedar-nos per allà als passadissos i a una sala d’espera escoltant música, rient i cantant. Anàvem apuntant les contraccions, que començaven a ser un pèl doloroses (no comparables en absolut amb les últimes...), entre la 1 i les 3 de la nit cada 2 minuts i em duraven 1 minut.

El Francesc em distreia, em feia riure (ho recomano, va molt bé) i així anàvem passant les horetes.Vam baixar a monitors un altre cop i au, una altre horeta allà estirada (això és fatal, la veritat, perquè és la pitjor postura per aguantar les contraccions) i un altre tacte: “ui, has fet molta feina, ja s’ha esborrat el coll i estàs d’un centímetre” (“joder, no me queda ná”, vaig pensar jo). Les contraccions em començaven a fer molt de mal ,  gairebé les empalmava i les respiracions les feia fatal, em van tornar a pujar a l’habitació, aquest cop amb cadira de rodes i anar parant cada minut...jo ja no sabia com posar-me, el Francesc tenia la mà destrossada de tan que li apretava. Devien ser les 5 o 5 i mitja, que vaig tornar a monitors un altre cop, jo estava fatal, li vaig dir a la llevadora que si us plau em posés alguna cosa, que no podia més.  Si arribo a saber el què m’esperava llavors no demano res...entre que ve l’anestesista, et fan firmar els papers d’autorització i tot el rotllo passa una altra hora. Per posar-te l’anestesia has d’estar en una camilla asseguda (vaig demanar si podia seure sobre els meus genolls, per sort em van dir que si) i no et pots moure ni un mil·límetre durant una mitja hora, durant la qual vaig tenir moltes contraccions i ho passes fatal perquè a més,  van fer fora al Francesc i la veritat és que el necessitava molt...La meva sorpresa va ser que quan va acabar l’anestesista em va venir una contracció molt forta i unes ganes d’empènyer impressionants. “On és el Francesc?” “ara l’avisem”  i ja va entrar tot vestit, amb gorro, bata i polaines,  que raro tot...
La llevadora em fa un tacte i em diu que estic dilatada completa i que  “si tens ganes apreta”. I ja em veus allà a la camilla (super xula, de parts, amb agafadors, ampla i còmode) apretant. Vaig donar quaranta mil voltes, asseguda , ajupida, de costat amb la cama amunt... al final em vaig posar d’esquena , amb els peus sobre la camilla i ajupida i agafada al respaldo. La llevadora (un encant) em  deia “toca, toca, ja veuràs que a prop que està”. Va ser total tocar el cap del meu fill, encara dins meu i això em va donar una força brutal, faig fer una apretada que va sortir mig cap a fora i després d’un parell de pujos més va sortir el meu petit.  Em vaig girar com vaig poder i em vaig posar l’Èric al pit. Impressionant la sensació, tenia una personeta a sobre que havia sortit de dintre meu. L’Èric es movia i buscava el pit, fascinant, em vaig relaxar de cop, gaudint del moment. Vaig mirar a la meva dreta i hi havia el Francesc, (llavors em vaig adonar que encara li tenia la ma agafada) flipant, també gaudint del moment, “el nostre fill”, va ser un moment d’unió entre ell, jo i el nen. (Curt, perquè de seguida li van fer omplir uns papers...). Vaig expulsar la placenta sense problemes i em van posar tres puntets perquè em vaig obrir una miqueta (no em van practicar episiotomia, a mi em feia molta por l’episio però la llevadora preciosa em va dir “tranquil·la que no tallarem res, no fa falta”, com em van tranquil·litzar aquelles paraules!) . Llavors vaig notar els efectes de l’epidural, ja que no vaig notar com em cosien...Em van pujar a l’habitació amb el nen encara amb mi i me’l van deixar unes 3 hores pell amb pell, estàvem eufòrics.La veritat és que va ser molt millor del que m’esperava, però per la pròxima vegada tindré en compte algunes coses:Això d’anar amunt  avall, habitació-sala de dilatació...la pròxima vegada no serà així, a la Mutua de Terrassa tenen una sala de dilatació de part natural, amb cadira de parts, pilotes, etc...allà es on aniré el pròxim cop, peti qui peti. Tema epidural...si ho sé no la demano, ho vaig passar molt malament quan me la van posar i total només em va servir per alleujar-me el dolor de l’expulsiu (que va molar, perquè el vaig viure molt intensament) i la sutura. El que no sabia és que quan et treuen la cinta de prostaglandines les contraccions baixen d’intensitat i es poden suportar una mica més. I per la sutura et posen anestèsia local. Després vaig haver d’ estar 5 hores amb un suero, sense moure’m ni menjar ni beure res...mu mal...Pel demés, tot molt bé, la llevadora, una delícia, tota l’estona animant-me, dient-me que ho feia molt  bé,  responent a totes les preguntes del Francesc i aguantant tots els meus girs i moviments . I després a l’habitació vaig trobar suport amb les demés llevadores i infermeres, ajudant-me a que l’Èric s’agafés al pit i resolent els meus dubtes.